“Orguyoça” de Carmen Xía, el secret més ben guardat de l’Andalusia
Escoltar CARMEN XÍA
Bufeu-vos el bri d’anquilosament tardofranquista que us ha quedat a la parpella i passeu el drapet a les ulleres amb un bon xorro de Cristalsol, producte 100% del “estado de las autonomías español”. Que ja va tocant. I que el secret més ben guardat de l’Andalusia ve essent –des de sempre- aquesta mateixa Andalusia orguyoça a la que li canta la Carmen Xía. I no, amics convergents, no esteu convidats a la festa..
L’artista de la Isla de San Fernando es presenta en sucietat muntada en còlera, ben cansada i rescabalant-se de tot a “Orguyoça” amb un rap rotund, de la R a la P i de la R a la D. Un rap al seu torn terminant, que és una declaració d’intencions versada sobre un beat tan cogombrot com excel·lent de Suzio Tarik. L’obra és rodona i completa, complexa i singular, tan dura com reveladora però rotunda des de la primera escolta: perdona’ns Senyor el clixé, però... no era aquesta la nostra orgullosa Andalusia? Sense cap dubte, malgrat tot les referències hi són, per si us en quedava alguna (de dubte) o per si casualment encara no havíeu pitjat el play: del sàmpler de Lole y Manuel al fade-in del track a Rocío Jurado posant els punts sobres les ís a l’ourtro del beat, passant per les picades d’ullet rimades de Carmen a Juana Cruz, Fernanda i Bernarda de Utrera, Lola Flores, La Paquera, la Micaela i les Rosas de la Tabacalera, també a la seva àvia i, és clar, ja que de rap hem vingut avui a versar, a Gata Cattana. Ho van pillant ses excel·lències? La resta la pillaran fàcil posant el track en mode repeat, oh i tant, que el text està finint i la música no ha fet sinó començar a sonar.
Carmen Xía no és nova en tot això i atresora amor i respecte pel cante, la copla, el quejío i l’Andalusia: “eternamente agradesía a las ancestrah, por convertir arte y doló en la memoria de mi tierra”. Va obrir fa temps la porta a l’escriptura, les tecles blanques i negres del piano i a escopir rimes com verí reactiu... i diu que ara ja no la pot tancar. Es presenta orgullosa amb un rap profund i rotund que sintetitza tradició i modernitat, que fuig de regusto post-romàntics orientalistes i que ens demostra l’àmplia paleta amb la que és capaç de jugar. Que no tot havien de ser lunares blancos sobre el roig d’un traju de faralaes, romerías, toros, finos i tapes. Que en això de la música, com a l’art o el cante o l’Andalusia en ella mateixa, “la memoria no se mata y el perdón no se roba”, que “Al Andalusa soma”: amb Carmen Xía el sud torna a ser el nostre nord.
